Septimus y el anillo de las dos caras

Mentre anava llegint Septimus, m'anava preguntant: "Per què coi l'autora li ha dit Septimus y el anillo de las dos caras?" Jo hagués titulat el llibre "Septimus y la casa de los Foryx" o "Septimus y la Búsqueda". Era la crítica més gran que tenia al llibre. El títol no lligava ni a la de tres.

Un cop llegit, em trobo amb la versió original del llibre: "Queste".

Per què canvien el títol? Per què si en versió original el títol fa referència a la "Búsqueda", aquí hi posen un altre títol que no hi té res a veure?

Pel que fa al llibre en sí, al principi el vaig trobar força infantil (fins i tot per mi!) He canviat jo, o han canviat els Septimus? Un llibre de 500 pàgines em sembla massa llarg perquè el llegeixi un nen, però d'altra banda, els nens que el podrien llegir... jo crec que el trobarien massa infantil! D'alguna manera, han passat els anys per en Septimus i per la resta de lectors, així que jo crec que en Septimus podria créixer una miqueta...

Però bé, un cop acabat Septimus, he de dir que és un llibre que té una mica de tot el que tenien els anteriors: un mag dolent, que vol fer mal a en Septimus, fantasmes, viatges en el temps, germans perduts, aventures...

La història comença un temps després de l'acabament del Septimus 3. En Nicko i la Snorri continuen perduts uns quants centenars d'anys abans de la seva època. Però allà coneixen la història de la casa dels Foryx: una casa on es barregen totes les èpoques. Una cosa on hi pots entrar i, quan surts, pots sortir a qualsevol època. La única forma de sortir a l'època que vols és que vingui algú d'aquella època i que, quan arribi, tu surtis.

En Septimus, que ha estat amagant en Marcelus Pie, que té uns quants centenars d'anys, coneix la història, i munta una expedició amb la Jenna i en Beetle per anar a buscar en Nicko. El que no té present és que un fantasma d'un antic mag extraordinari dolent li pararà una trampa per anar a una "Búsqueda", de la que no ha tornat mai cap aprenent.

I, amb tot plegat, en Septimus se les ha d'arreglar per completar la "Búsqueda" i per treure en Nicko i la Snorri de la casa dels Foryx.

Podrà?

Com he dit, un llibre per nens (o grans-nens), però entretingut. Està bé llegir-lo per passar una bona estona.

Reflexió: Quants llibres tindrà la Saga de Septimus? Aquest era el quart. I comptant que hi ha tants de 7 al llibre... seran 7? Més semblances amb Harry Potter?
D'altra banda, el nombre d'anys que un aprenent ha d'estar aprenent (i mai millor dit) són 7... Ara en porta 3 i 4 llibres... Seran 8 i es trencarà la simetria?
Una curiositat del llibre: la Marcia és la 776 maga extraordinària. Després d'ella vindrà en Septimus, que és el 777. Molt de 7, no?

Properament: El clan del oso cavernario. Amb una crítica bona i una de dolenta d'una companya (el resum seria que es fa massa pesat). Veurem què dic jo!

Justin Time

El que té de bo tenir una pila de llibres gran per llegir és que sempre trobes el que busques a dintre de la pila. En aquest cas, un llibre que vaig comprar fa 2 anys per Sant Jordi, i que finalment ha trobat el seu moment: Justin Time.

Justin Time és un noi que viu en un internat des de que els seus pares van desaparèixer en ser els primers viatgers del temps. I viu en un món on els humans ja han colonitzat tot el Sistema Solar i els nens van de vacances a la seva segona residència a Mart, o a alguna de les llunes de Júpiter.

Però amb en Justin Time no viatgem pel Sistema Solar, sinó que coneixem ni més ni menys que en Darwin a la seva juventut (i, de fet, pugem a bord del Beagle per uns moments. I després, coneixem en Charles Babbage en el segon viatge en el temps d'en Justin.

De ciència no n'hi ha massa, malgrat el que pugui semblar, però sí que hi ha aventures i és entretingut de llegir. I es llegeix amb un moment!

Properament: Septimus i el Anillo de las Dos Caras.

Choque de reyes

M'ha costat més d'un mes acabar el segon llibre de Canción de hielo y fuego.

Tinc una excusa: són gairebé 900 pàgines.

Però, tot i així, més d'un mes és massa, fins i tot per mi, que llegeixo poc a poc.

Tot i així, he de dir que el llibre m'ha agradat. I que tinc ganes de llegir el següent... però en aquest moment tinc ganes d'agafar un llibre petit i prim, que em pugui llegir en una setmaneta, i que de seguida s'acabi.

El llibre m'ha semblat tan bo com la primera part, però a la vegada se m'ha fet llarguíssim. És possible que una cosa que m'agradi es faci llarga?

Potser també perquè me'l vaig emportar i durant un dia de més de 24 hores em va acompanyar a tot arreu, als avions, i llavors em cansava de llegir?

De qualsevol manera, no baixa el nivell del primer. Molts morts. Molta destrucció. I els pobres Stark...

Però, d'alguna manera, tots han anat trobant un camí en el llibre, i malgrat que tots semblen molt desgraciats (com han d'estar si és una guerra?), tots tenen una esperança, un camí, un lloc a on arribar.

Seguiré amb el tercer. Però potser esperaré unes setmanes... o uns mesos.

Properament: No ho sé. Vaig a la biblioteca ara mateix. A demanar alguna cosa curta i senzilla. Així que, properament... sorpresa!

Theon Greyjoy

Una de les coses interessants de "Canción de hielo y fuego" és que els personatges no són ni del tot bons, ni del tot dolents. Simplement, són. Tenen uns objectius a la vida, i intenten aconseguir-los.

En el cas d'en Theon, havia vist una mica com es comportava. Mentre no hi havia cap capítol dedicat a ell, em queia bé. Molt bé.

Fins que va aparèixer el primer capítol centrat en ell. Al principi, em va semblar tot el contrari. Va deixar d'agradar-me, per acabar odiant-lo...

... fins que un parell de pàgines més endavant va aparèixer el seu pare, i en comparació en Theon va semblar un angelet...

Sembla mentida com poden canviar així les coses. I a partir d'ara, què en pensaré?

Gotholàndia

Gotholàndia és un llibre d'aquells que es llegeix ràpid. Es pot dir que és un llibre entretingut. D'aquells que ja saps que acabarà bé, però que pel mig els protagonistes passen per mil problemes. Però que al final, al límit, troben una solució.

Però, d'altra banda, tampoc aporta massa res. Un llibre per passar una estona, sense pensar massa.

Un llibre en el que representa que han de convèncer els adolescents que deixin de jugar amb les consoles i es posin a llegir. El tipus de llibre que mai he entès, ni tan sols quan era adolescent. Perquè... el nano que llegeix el llibre ja no li cal que el facin llegir. I el que no llegeix mai... no ho llegirà mai!

Però bé, es pot passar una estona entretinguda.

I, properament, "Choque de reyes". Sí!!! La biblioteca ha sigut ràpida a donar-me la continuació!!! No serà tan ràpid en George R. R. Martin a escriure els que falten!

El último unicornio

L'últim unicorni, en realitat, és la última unicòrnia. Viu sola al seu bosc, fins que un dia sent dir a un home que ella és la última que hi ha al món, i aleshores se'n va del seu bosc, buscant els altres unicornis.

És un conte llarg, però que no es fa llarg. Una gran història per explicar, que es fa maca de llegir.

El llibre també contenia un altre relat, "Dos corazones", que ha guanyat no sé quants premis.

Sincerament, no veig per què els ha guanyat. L'últim unicorni era un bon relat, però la seva continuació... doncs que no.

Així doncs, com passa molts cops: l'original és recomanable de llegir-lo. La seqüela? Bé, completament prescindible.

I properament: Gotholàndia.

Juego de reyes

Finalment vaig acabar Juego de reyes, i em va semblar un llibre genial. Crec que feia molt que no m'enganxava tant amb un llibre. És una barreja de les històries medievals que sempre m'han agradat, amb les històries fantàstiques (o que es desenvolupen en un món fantàstic). Ja estic esperant a que el segon arribi a la biblioteca.

I, mentre no arriba el segon, unes quantes preguntes (ull, que hi poden haver spoilers!!!)

Per què tots els Stark tenen algun capítol seu, menys en Robb? En Rickon no compta, és massa petit. Però en Robb? Per què no ens deixa veure la visió d'en Robb? Es veu una mica amb la seva mare, i amb en Bran, però... no ho sé.

En aquest primer llibre vol que odiem els Lannister? Per què l'únic Lannister de qui sentim coses és en Tyron? I els altres? Estaria bé tenir una altra visió del que passa.

Segons m'ha semblat entendre, tots fan els anys el dia del seu nom (o sigui, que els posen el nom del dia que van néixer). Si és així, per què hi ha tanta gent amb el mateix nom? Per què hi ha tants noms que es repeteixen d'avis a néts? Per què no hi ha més noms? I, si és així, també: els Targaryen tenen altres noms per cada dia?

Tornarà la Nymeria algun dia? M'agradaria que ho fes.

En Verano endevina? I en Rickon? Només somia com en Bran, o pot veure-hi d'altres maneres?

Si a la cort tothom sap lo de la reina i el seu germà... a ningú l'importa? Ningú hi vol fer res? A tothom li està bé? Els germans del rei ho sabien? Qui ho sap? Ho sap en Twin Lannister?

En Yoren és bo? Té a l'Arya, i... la portarà cap al nord? Li farà mal? La portarà amb els Lannister per guanyar diners?

En Jon és fill de la Lyanna i el Targaryen, en comptes de ser bastard de l'Eddard? I sinó, qui és la seva mare?

Els Otros... es guanyen només cremant? I no es podria cremar el que hi ha al nord del mur?

I bé, segur que més que no recordo.

Properament, un llibre més "tranquil": L'últim unicorni.

Aghhhhhhhhhhhhh!!!!!!!!

No sóc una lectora de capítols. Mai ho he sigut. Recordo quan anava a l'institut, que vaig comentar a una companya que un llibre no m'agradava, perquè tots els capítols tenien exactament 10 pàgines, però tot i així, a vegades els capítols acabaven en mig d'una història i al capítol següent continuava, o a vegades a mig capítol hi havia un tall. La noia em va dir que hi ha gent que llegeix un nombre determinat de capítols cada dia, o que sempre acaben el capítol, i que això els anava bé.

Reconec que amb el temps he agafat una mica més la costum d'acabar de llegir quan acaba un capítol. Però, és clar, això no es pot fer al tren, ni al metro, ni quan esperes algú llegint, ni quan llegeixes fins que la son ja no et deixa llegir.

Si una cosa he de retreure a "Juego de tronos" és la manera que té d'acabar els capítols. Que sí, que ja sé que té un nom, i que alguns autors ho fan per enganxar a la gent, però... que no. Que no m'agrada que els capítols s'acabin quan l'acció està a dalt de tot, com si fossin una telenovela barata. Que no. I si, com a mínim, al capítol següent continués l'acció, podria fer el que he fet sempre: deixar de llegir a mitja pàgina i llestos. Però no, l'acció no continua fins un parell o tres de capítols més tard. Que si vols llegir el que hi ha pel mig, deixaràs unes quantes accions més inacabades, i quan vagis a llegir el que feia una estona que t'havia deixat penjat... voldràs llegir el d'ara, no el de llavors.

Ho sé, és una manera d'enganxar a la gent, però... quina ràbia!!!

Tots són "bons"

Encara no he arribat a la meitat de "Juego de reyes". Tot i haver-me enganxat, sempre he sigut molt lenta llegint, i tinc poc temps (i el llibre no és precisament curt, que diguem!!!)

Hi ha personatges que m'agraden més, i personatges que m'agraden menys, com a tothom, suposo. Però la gràcia que té que a cada capítol vegis les coses des del punt de vista d'un dels personatges, és que l'acabes entenent, i t'acaba caient bé. Ara, no em veig caient-me bé la Cersei, però... qui sap!!!

El meu preferit continua essent en Jon Nieve. Qui serà la seva mare? Perquè ja té guasa, la cosa. Normalment, quan neix un fill bastard, a qui no es coneix és al pare. El fet que la mare sigui desconeguda sembla que fa riure i tot!

Però la segueix molt de prop l'Arya. Llàstima que hagués de deixar la Nymeria per una criaturada (o alguna altra cosa) del príncep. Tant de bo la torni a trobar algun dia. M'agraden, aquests llops.

D'altra banda, la Catelyn Stark no em queia massa bé... fins que va aparèixer un capítol seu. Llavors em va començar a caure bé.

Amb la Sansa... A la Sansa l'entenc, però... buf... Cada cop que hi ha un capítol seu em costa... Em costa molt.

Segueixo enganxada, ja no tan perduda amb els personatges. I és que coi, això de que molts tinguin dos noms, embolica una mica. I també el piló de noms que apareixen de cop!

Jon i Arya

He llegit poquet de Juego de Tronos, però el suficient com perquè ja m'hagi enganxat i tingui ganes de llegir-ne més, i més, i més...

M'agrada aquesta manera que té de dividir els capítols segons la visió dels personatges. És una manera de veure la història des dels ulls de tots els personatges que apareixen, i està bé.

Al principi anava una mica a poc a poc. Perduda, amb tant de personatge de cop, sense saber qui és família de qui, qui està enfadat amb qui, qui... Però mica en mica els vaig coneixent.

Ja m'ha enganxat (això ja ho he dit). Qui són els Otros? Què hi ha de sobrenatural?

Tot i així, ja des dels primers dos o tres capítols, tenia un personatge preferit: en Jon. Vaig començar a llegir i m'agradava. I va ser una mica després quan vaig veure que a la portada hi ha un noi amb un llop albí. O sigui, en Jon. I els que em sembla que són els Otros que sembla que el vulguin atacar. O sigui, que al final anirà al mur i serà un dels protagonistes principals :-D

I l'Arya també em va caure molt simpàtica del principi. A veure si a mida que passa el llibre segueixo pensant el mateix...

No he llegit massa, però ja sé que m'enganxarà...

Qui em mana tornar-me a enganxar d'una altra saga inacabada?